Què no mostra una visita immersiva

Una visita immersiva fa molt bé una cosa: deixa que algú es passegi per casa vostra, sol, a mitjanit, tantes vegades com vulgui. És enorme, i per això tria els visitants millor que una galeria de fotos. Però té angles morts, i prefereixo anomenar-los abans d’anar-hi que després. Una visita que promet més del que mostra fabrica decepcions en la visita de debò, és a dir, en el pitjor moment.

Allò que no es fotografia no hi serà

El soroll, primer. El carrer transitat, el pati on se sent la ventilació del restaurant, el veí que toca la bateria els dissabtes: res d’això no existeix en una visita muda, i una visita immersiva és muda. Després l’olor: la caixa d’escala, el celler, la cuina de la planta baixa. La temperatura, la humitat, el corrent d’aire sota la porta, la llum que cau a les quatre a l’hivern: coses que se senten en tres segons al lloc i que cap imatge no transporta.

Hi ha, finalment, allò que una imatge allisa sense voler. Una microfissura, una taca d’humitat al peu d’una paret, un junt cansat, un parquet que grinyola, una finestra que tanca malament: a la resolució amb què se serveix una visita, aquests detalls s’esborren sols. No els esborro —no esborro res— però tampoc no els faig ressaltar. Val més dir-ho clar: una visita immersiva no és un diagnòstic, no substitueix cap document tècnic, i ningú no hauria d’usar-la com a garantia sobre l’estat de l’immoble.

El barri s’atura a la finestra

Una visita immersiva comença a la porta d’entrada. Tot allò anterior —el carrer, el forn de la cantonada, la distància real a la parada del tramvia, l’aparcament a les set del vespre— es queda a fora. Es pot posar una estació a la vorera, i sovint és útil: mostra la façana i l’entrada, cosa que tranquil·litza. Però un punt de vista davant l’edifici no diu si el barri és viu o mort, i ningú no comprarà un barri per una imatge fixa.

Els veïns del davant, l’ombra projectada, els veïns

Des de dins, una finestra gairebé sempre està sobreexposada: el defora esdevé un rectangle blanc. És física, no un defecte del material: la diferència de lluminositat entre una estança i un carrer supera el que un sensor encaixa en una sola presa. Es pot corregir, i ho faig quan la vista és un argument. Però el veí del davant a set metres, el bloc que treu el sol a la terrassa a partir de les tres, la finestra del veí que dóna just a l’habitació: tot això es llegeix malament, fins i tot ben exposat, perquè una imatge no dóna les distàncies.

Les zones comunes gairebé mai no hi són

El vestíbul, l’ascensor, el corredor, el traster de bicis, el celler: un comprador els descobreix el dia de la visita real, i pesen molt en la seva decisió. Els puc filmar, però pertanyen a la comunitat, no a vostè. Publicar l’interior d’un edifici sense l’acord de l’administrador no és un tràmit, i la pregunta es planteja abans del rodatge, no després. Quan hi ha acord, dues estacions basten —l’entrada i el replà— i sovint tranquil·litzen més que una estança de més.

Els volums es llegeixen malament, i la llum afavoreix tothom

Una presa de 360 graus estira les vores i allunya el centre. Resultat: una estança petita sembla generosa i una de gran sembla normal. No és trampa, és la projecció, i sempre decanta cap al mateix cantó. L’alçada del sostre, en canvi, gairebé no es llegeix: és la dimensió que els visitants redescobreixen al lloc, per bé o per mal. El mateix amb la llum: es filma en el millor moment del dia, és clar, i ningú no ensenya el seu menjador un dimarts de novembre a les cinc de la tarda.

Què queda per a la visita real, i per què és una bona notícia

Res d’això no és un defecte a corregir: és un repartiment de la feina. La visita immersiva garbella —aparta els tafaners, evita desplaçaments inútils, deixa el visitant tornar deu vegades sense molestar-lo. La visita real fa allò que cap imatge no farà: dóna el soroll, l’olor, l’alçada i el veïnat. Anunciats a la descripció, aquests límits fan que les visites físiques siguin menys nombroses, i millors.

En concret, són tres línies posades sota la visita: què s’ha captat, en quina data i què cal anar a comprovar al lloc. No espanta ningú —al contrari, un venedor que diu els seus límits sembla algú que no té res a amagar. Sobretot evita la frase que tothom tem a la segona visita, «això no és el que jo havia vist», i aquesta frase surt molt més cara que un aclariment escrit tres setmanes abans.

Sobre el que la 360 sap fer i el que no substitueix, aquest article és directe; i l’immobiliari vist amb dron i vídeo 360 mostra l’altra meitat de l’expedient, la que es filma des de fora. Si vol que mirem junts el seu immoble i decidim què es mostra, què s’explica i què es guarda per a la visita, digui-m’ho en una sol·licitud de prestació immobiliària.