Quants punts de vista per a una visita immersiva

La primera pregunta que em fan sobre una visita immersiva gairebé sempre és la dolenta: «quantes fotos calen?» La bona cap en una línia: on ha de poder situar-se el seu visitant? Una visita immersiva no és un àlbum, és un recorregut fet d’estacions. Cada presa de 360 graus crea un lloc on la mirada pot posar-se i girar. El que es compta, doncs, no són imatges: són posicions dins l’habitatge.

Un punt de vista és un lloc on es pot estar

El visitant no es desplaça lliurement: salta d’una estació a la següent, fent clic. Entre dues estacions no veu res. Aquí hi ha tota la diferència amb un vídeo, on la càmera avança i es veu el camí. Aquí el camí és una sèrie de salts, i cada salt ha de ser llegible: des de l’estació de sortida cal endevinar on s’aterrarà.

D’aquesta regla en deriva tota la resta. Una estació es posa on es veu d’on es ve i on es pot anar. En un volum alt, obert, travessat per circulacions, això ho canvia tot: la mirada arriba lluny i una sola presa sovint n’hi ha prou per fer entendre tot l’espai.

La regla de partida: una presa per estança

Una presa per estança, posada més o menys al centre, dóna una visita que se sosté. És un mínim, no un objectiu. En un habitatge corrent, s’afegeix una estació cada cop que passa una d’aquestes quatre coses.

• L’estança passa de la trentena de metres quadrats o fa colze: des del centre, una part queda darrere d’una paret.
• Hi conviuen dos usos: una sala que també fa d’oficina, una cuina oberta a la taula.
• L’estança té una vista que compta. Des del centre la finestra queda lluny; s’hi posa una segona estació a dues passes.
• S’hi entra per dues portes diferents. Una sola estació no pot servir les dues arribades de manera llegible.

Aquests quatre casos no es compten en metres quadrats, es compten en angles morts. Un cop al lloc, la manera de decidir-ho cap en un gest: et poses al punt previst, gires a poc a poc sobre tu mateix i busques allò que no veus. Si queda un pany de paret, un racó o una porta fora de vista, hi falta una estació. Si no, no en falta cap.

L’alçada: la variable que es fixa una vegada per sempre

A igualtat de posició, dues alçades de presa no expliquen la mateixa estança. Massa baixa, els sostres esclafen i els taulells esdevenen parets; massa alta, se sobrevola l’habitatge i s’encongeix. L’alçada dels ulls d’una persona dreta és l’única que dóna al visitant la sensació de ser-hi. Es fixa al primer punt de vista i no es mou més: una visita amb estacions de diferent alçada mareja al cap de tres salts, i cap programari no ho esmena després.

Els tres llocs que sempre s’obliden

El primer és el llindar: l’estació d’entrada, feta des de la porta, d’esquena al carrer. És la que dóna al visitant la sensació d’arribar a algun lloc, i sense ella la visita comença enmig del no-res. El segon és el replà de l’escala. Una escala no és un passadís: canvia de nivell, i un salt d’un pis a l’altre sense estació intermèdia desorienta tothom. El tercer és el distribuïdor, aquell quadrat de dos metres que reparteix tres portes i que ningú no compta com una estança; i és allà on el visitant tria on anar.

Aquests tres tenen una cosa en comú: no són estances, són articulacions. Se salten quan es raona en estances a mostrar, i sempre reapareixen quan es raona en un camí a recórrer. També per això col·loco les estacions en l’ordre en què algú visitaria de debò l’habitatge, partint de la porta d’entrada, i no en l’ordre en què l’anunci enumera les estances.

On una presa de més esdevé una de sobra

Multiplicar estacions no fa la visita més rica, la fa més lenta. Dues preses separades un metre mostren el mateix i tot i així obliguen el visitant a triar. Una sala llegible d’una ullada no necessita tres posicions: en necessita una, ben posada, i un enllaç clar a l’estança següent. El pes també compta: cada estació és una imatge molt feixuga de carregar, i una visita que s’arrossega es tanca.

Es decideix sobre un plànol, no al passadís

Abans de desembalar res, marco les estacions en un plànol — fins i tot un esbós a mà alçada serveix. Costa deu minuts i evita els dos errors clàssics: l’estança presa dues vegades i el replà oblidat, que només apareixen al muntatge, quan l’habitatge ja no és accessible. Un plànol també permet dir un nombre per endavant i, per tant, parlar de la mateixa feina que vostè. És l’únic document que demano quan existeix; quan no existeix, el dibuixem junts en arribar.

Si prepara la captació vostè mateix, dues lectures ajuden de debò: càmera 360 o càmera d’acció per saber què sap fer cada família d’un lloc, i la perxa invisible, sense la qual l’operador acaba enmig de cada estació. La feina de debò comença després del rodatge: muntar un vídeo 360 diu francament què demana a una màquina. I si prefereix que hi vagi algú, descrigui l’immoble en una sol·licitud de prestació immobiliària: el nombre de punts de vista el fixem junts sobre el plànol.