La foto que permet una projecció

Dues fotos de la mateixa habitació, fetes el mateix dia: l’una permetrà mostrar l’espai transformat, l’altra no. La diferència no és a la càmera ni al nombre de píxels. És en quatre decisions preses in situ, en pocs segons, que després no es recuperen mai.

Aquesta guia descriu aquestes decisions. S’adreça tant a qui fotografia el seu propi immoble abans de fer retocar les imatges com a qui vol entendre per què li demanen una segona visita. Res d’això no és difícil; tot es perd quan s’ignora.

De cara, abans de res més

Una imatge aprofitable es fa de cara a la paret que es vol transformar. La càmera mira perpendicular a la superfície: les verticals continuen verticals, les horitzontals continuen horitzontals i la trobada entre terra i paret forma una línia neta. És això el que permet després posar-hi un revestiment nou, un color nou o una obertura nova sense que l’ull noti el truc.

Fotografiada de biaix, la mateixa habitació es converteix en un exercici de reconstrucció. Cada superfície fuig cap a un punt diferent, els motius es deformen i la unió es nota. Per això els aixecaments arquitectònics sempre han treballat paret per paret, de cara: una disciplina sense equivalent modern perquè mai no l’ha necessitat.

L’habitació sencera, no el racó bonic

El reflex natural és enquadrar el que és bonic: la llar de foc, la vidriera, la vista. Per a un anunci, és bona idea. Per a una feina d’imatge, és un parany. Cal el volum complet, els quatre costats de l’habitació si es pot i com a mínim tres parets i la trobada entre terra i sostre, perquè és el volum, i no el detall, el que dona l’escala.

Una referència senzilla: fes-te enrere fins a veure el sòcol d’una punta a l’altra de l’enquadrament. Si el sòcol surt del camp pels dos costats, ja no se sap on s’acaba l’habitació, i una projecció posada al damunt sura.

La llum plana és una virtut

És el punt més contraintuïtiu. En la fotografia d’ambient es busca una llum rasant, contrastos, una bona ombra projectada. Per a una imatge de treball es vol el contrari: una llum uniforme, sense zones cremades ni racons negres. Una taca de sol en una paret impedeix canviar-ne el color, senzillament perquè no se sap com quedaria el to nou sota aquesta taca.

A la pràctica, això vol dir un cel tapat, o un moment del dia en què el sol no toca directament els vidres. Vol dir també encendre els llums o no encendre’ls, però no totes dues coses: barrejar un llum groc i una finestra blava produeix dos blancs a la mateixa imatge, i qualsevol retoc de color esdevé inestable. El balanç de blancs torna a sortir així que es treballa amb poca llum, com recorda la nostra guia sobre gravar amb poca llum.

El gran angular extrem: el que dona i el que costa

Les habitacions petites inviten a obrir l’angle, i obrir-lo massa es paga. A partir d’un cert punt, els objectes propers a la vora s’estiren, els mobles laterals semblen desmesurats, la profunditat es duplica i l’habitació menteix sobre la seva mida. Un comprador que descobreix la diferència durant la visita no pensa «la foto era generosa»: pensa que l’han enganyat, i desconfia de la resta de l’anunci.

El compromís raonable cap en una frase: obre just el necessari per veure l’habitació sencera des d’un racó, i no més. Els objectius més amplis, els de les càmeres d’acció i les 360, amb la lent bombada que es reconeix a primer cop d’ull, continuen sent molt útils per recórrer un lloc, molt menys per treure’n una imatge de referència. Cadascun té el seu ús; el d’aquestes òptiques es detalla a la nostra guia sobre aquestes lents.

El que fa inservible una foto

La llista és curta, i cada punt es corregeix en trenta segons in situ:

• Un obstacle en primer pla. Una fulla de porta, una cortina, un cantó de paret desenfocat que es menja la meitat de l’enquadrament: el que queda tapat es perd, i res no ho reconstrueix.
• Una habitació fotografiada en diagonal. Vegeu més amunt. És el defecte més freqüent i el més car.
• Desordre tocant les superfícies que cal canviar. Un moble enganxat a la paret que es vol pintar obliga a inventar el que hi ha al darrere.
• Dues fonts de llum de colors diferents. El blanc deixa d’existir i el retoc de color esdevé aproximat.
• Una imatge massa comprimida. Una foto que ha passat per una aplicació de missatgeria ha perdut la finor dels materials: un enrajolat, un parquet o un arrebossat ja només són una pasta.

El mètode en cinc gestos

Gest	Per què
Posar-se de cara a la paret en qüestió	Les línies continuen rectes, les unions esdevenen invisibles
Fer-se enrere fins a veure tot el sòcol	El volum dona l’escala
Triar un moment sense sol directe	Cap zona cremada, cap ombra per esquivar
Decidir: tot encès o tot apagat	Un sol blanc a la imatge
Recolzar la càmera, no aguantar-la	El mateix punt de vista queda disponible per a una segona presa

Aquest últim gest és el que més s’oblida, i tanmateix és el que obre més portes. Una càmera recolzada és un enquadrament que es pot repetir idèntic un mes després, amb les obres ja començades, i aleshores ja no es fabrica una projecció, es mostra la realitat. Els mateixos principis de composició valen, d’altra banda, sigui quin sigui el punt de vista, també des del cel, com recorda el nostre article sobre la composició aèria.

Si prefereixes no ocupar-te’n, és exactament el que una gravació in situ resol en una hora: primer les imatges de l’anunci i després les de referència, sense canviar de lloc ni de dia. Descriu l’immoble i el que vols mostrar, i et diré què permeten ja les teves fotos actuals i què caldria tornar a fer.