Impressions en paper: què queda quan la pantalla s'enfosqueix

Un fitxer desapareix sense fer soroll. El compte es tanca, el disc deixa de girar, l’enllaç porta a una pàgina en blanc, i ningú no se n’adona fins al dia que busca la imatge. Una còpia en paper, en canvi, apareix deu anys després en un calaix sense que ningú hi hagi fet res. És tot l’interès del paper, i també la seva única justificació real.

Tot i així, no tot s’imprimeix bé. Una imatge feta per a una pantalla i una imatge feta per al paper no demanen el mateix, i la diferència es veu de seguida quan t’equivoques.

El que s’imprimeix bé i el que s’imprimeix malament

Una pantalla és retroil·luminada: produeix la seva pròpia llum, cosa que li dona un contrast que el paper no té. El paper només torna la llum de l’habitació. Tot el que depenia de la potència de la pantalla s’apaga, doncs, en imprimir, i és previsible.

• S’imprimeix molt bé: una llum franca, un subjecte llegible, colors que no depenen d’un efecte i un enquadrament que deixa aire al voltant del subjecte.
• S’imprimeix malament: les escenes molt fosques, els negres de les quals es converteixen en una massa uniforme; les fotos fetes amb sensibilitat alta a última hora de la vetllada, el gra de les quals es nota més com més gran és el format; les imatges molt contrastades, que perden els extrems per totes dues bandes.
• S’imprimeix amb compte: les imatges extretes d’un vídeo, excel·lents en format petit, menys convincents així que s’amplien.

La definició decideix el format, i el càlcul és senzill

La regla cap en una divisió: es pren el nombre de píxels de la imatge, es divideix per 300, la densitat habitual d’una còpia, i s’obté la mida en polzades, que només cal convertir. No hi intervé res més.

D’on ve la imatge	Definició	Format còmode a 300 punts per polzada
Imatge extreta d’un vídeo 4K	3.840 × 2.160 píxels, és a dir, 8,3 milions	Fins a uns 32 × 18 cm
Foto d’una càmera corrent	6.000 × 4.000 píxels, és a dir, 24 milions	Fins a uns 50 × 34 cm
Foto redimensionada per a un web	1.200 píxels d’amplada	Una desena de centímetres, poc més

L’última fila és el parany. Les imatges que s’envien per missatge o que es baixen d’un web estan reduïdes: es veuen perfectament en pantalla i no s’imprimeixen. Per imprimir cal el fitxer original, cosa que suposa haver-lo guardat.

La selecció és la veritable feina

L’error més comú no és tècnic. Consisteix a imprimir molt. Quaranta còpies es miren una vegada i després es queden al sobre; dotze es miren sovint i acaben penjades o regalades.

Un mètode que funciona: una imatge per moment, no tres. En una vetllada, això vol dir l’arribada, el discurs, la taula, el primer ball, dos o tres retrats i una vista de conjunt. Cal resistir-se a guardar les variants: són elles les que fan créixer la pila sense afegir-hi res.

Dos consells pràctics val la pena dir-los, perquè es resolen abans i no al laboratori: deixa marge al voltant del subjecte en enquadrar, perquè una còpia gairebé sempre retalla una mica; i tria les imatges en una pantalla calibrada o, si no n’hi ha, amb llum de dia, mai en un mòbil a mitjanit.

Paper, format i el marge blanc

El mat i el brillant no es decideixen en abstracte, sinó en una habitació. Amb la llum d’una sala d’estar, una còpia brillant retorna els reflexos de la finestra i del llum; una còpia mat els absorbeix i es pot mirar des de qualsevol angle. Per a un àlbum que es fulleja, el mat és gairebé sempre l’elecció encertada.

Pel que fa al format, un parany discret: les còpies corrents són 3:2, mentre que una imatge treta d’un vídeo és 16:9. La diferència no és enorme, però es tradueix en una franja blanca o en un retall als costats. Saber-ho permet triar quina de les dues es prefereix, en lloc de patir-la.

Finalment, el marge blanc no és un ornament. És el lloc on s’escriu una data, un nom, unes paraules. Una còpia anotada té una segona vida que el mateix fitxer no tindrà mai.

No és el racó de fotos instantànies

Dues coses molt diferents porten la mateixa paraula, «còpia», i val més distingir-les abans de triar. El racó de fotos instantànies és una càmera que s’instal·la per a la vetllada: els convidats posen, la còpia surt en pocs segons i se’n va a una butxaca. És un moment, i es prepara: muntar el racó de fotos i saber quanta pel·lícula cal preveure expliquen com.

L’opció «Còpies en paper» d’un servei és una altra cosa: són les fotos fetes per a tu, seleccionades després, impreses al laboratori o in situ i lliurades com una selecció. L’una es viu durant la vetllada, l’altra es guarda. Res no impedeix tenir-les totes dues, però l’una no substitueix l’altra.

El que es demana en el moment del pressupost

N’hi ha prou amb tres dades per concretar-ho: quantes imatges vols veure impreses, en quin format i si prefereixes rebre-les amb els fitxers o per separat. Aquestes respostes es donen en demanar el pressupost, amb tota la resta, i si muntes o ordenes tu mateix els fitxers, la nostra guia per endreçar el material després del rodatge explica com trobar els originals en el format correcte.

Per a una vetllada, un casament o una festa, la casella ja existeix al formulari: descriu la teva vetllada i marca les còpies en paper al mateix lloc que la resta, en lloc de tornar-hi un cop lliurades les imatges.