Llum d’escena: per què la imatge parpelleja

Torneu d’un concert, d’una gala, d’una festa. A ull nu, la llum era esplèndida. Al vídeo, una banda fosca recorre la imatge en bucle, o la lluminositat batega com un fluorescent cansat. No és un defecte de la càmera ni un error d’ajust evident: és la trobada de dos rellotges que no giren a la mateixa velocitat.

El que la càmera veu i l’ull no

Gairebé cap il·luminació d’espectacle no brilla de manera contínua. A França el corrent alterna cinquanta vegades per segon, i una font alimentada directament per la xarxa batega doncs cent vegades per segon. Els focus LED no s’atenuen abaixant la tensió: s’encenen i s’apaguen molt de pressa, i és la proporció d’encès la que dona la intensitat. Un focus al trenta per cent és en realitat apagat dos terços del temps.

L’ull no ho veu: en fa la mitjana. El sensor, en canvi, mostreja. S’obre durant una fracció de segon, es tanca, torna a començar — i segons on caigui aquesta obertura dins el cicle de la làmpada, capta més o menys llum. D’una imatge a l’altra, l’exposició canvia. Això és el parpelleig.

Dos defectes, dues causes

Sovint es confonen el parpelleig i les bandes. Són dues coses diferents i no es corregeixen igual. El parpelleig afecta tota la imatge alhora: s’aclareix i s’enfosqueix. Les bandes vénen de la manera com la majoria de sensors llegeixen la imatge — línia a línia, de dalt a baix, en uns mil·lisegons. Si la làmpada s’apaga durant aquesta lectura, les línies llegides en aquell instant són més fosques que la resta.

El que veieu	Què ho provoca	Per on començar
Tota la imatge batega	La velocitat d’obturació no cau justa dins el cicle de la làmpada	Fixar l’obturació a 1/50 o 1/100 de segon
Bandes que recorren de dalt a baix	El focus parpelleja més ràpid que la xarxa — atenuació electrònica	Demanar el mode « sense parpelleig » del focus, si no ajustar finament l’obturació
Una pantalla de fons ondula	El panell LED es refresca a la seva pròpia freqüència	Canviar la cadència d’imatges, o enquadrar la pantalla de biaix

L’ajust que resol més casos

El reflex bàsic cap en una frase: a Europa es fixa la velocitat d’obturació a 1/50 o 1/100 de segon i no es deixa mai en automàtic. En automàtic, la càmera corregeix l’exposició canviant l’obturació, així que canvia contínuament la seva relació amb el cicle de les làmpades — i fabrica ella mateixa el parpelleig que es volia evitar.

Això resol tot el que va alimentat per la xarxa. No resol els focus amb atenuació electrònica ràpida, que parpellegen al seu propi ritme, sense relació amb la xarxa. Per a aquests, l’única correcció real és al focus: la majoria de models recents tenen un mode « sense parpelleig » que puja aquesta freqüència prou perquè el sensor deixi de veure-la. És una casella al menú del focus, no al de la càmera.

El color, l’altra trampa

Un cop resolt el parpelleig, queda el color, i sovint és ell qui malmet més les imatges de festa. Un focus LED vermell no emet blanc tenyit de vermell: emet gairebé només vermell. El sensor rep aleshores gairebé tot el senyal en un sol canal, que satura abans que els altres — una cara il·luminada de vermell ple esdevé una taca uniforme, sense nas ni ulls, i cap programa de muntatge no recuperarà el que no s’ha enregistrat.

Amb dos gestos n’hi ha prou. Exposar per al canal que satura, no per a la mitjana: a la pràctica, subexposar una mica així que el vermell domina. I fixar el balanç de blancs en un valor triat, perquè en automàtic persegueix una llum que canvia de color cada quatre segons, i el pla es torna una farineta tèbia. Filmar en Log ajuda amb els contrastos, però no recupera un canal saturat.

El que es resol amb el tècnic de llums, no amb la càmera

Qui és a la taula de llums pot fer en trenta segons el que la càmera no farà mai. Tres peticions caben en una frase cadascuna, i no costen res a un tècnic a qui se li plantegen abans de la prova, en comptes d’a mitja primera cançó.

• Posar els focus en el mode sense parpelleig, si en tenen.
• Deixar una mica de blanc al pla general: un color pur a tota la sala no deixa res per exposar.
• Avisar abans dels canvis bruscos — negre total, estroboscopi — perquè no es talli en mal moment.

L’estroboscopi, justament, no es recupera. Cap ajust no deixa neta una imatge feta sota estroboscopi: la llum existeix només un instant, i només es pot triar filmar una altra cosa mentrestant. Val més saber-ho abans, cosa que suposa conèixer el desenvolupament — és el mateix tema que filmar un concert o un festival, vist des de la llum.

Quan la llum ja està posada i cal fer-hi

En moltes festes no hi ha ningú a la taula de llums: la instal·lació va sola amb un programa i no hi ha a qui demanar res. En aquest cas el marge es pren a l’enquadrament. Filmar una mica més obert del que es voldria deixa al muntatge espai per tallar una presa espatllada per una banda. I mantenir una font estable — un llum de sala, una espelma, una garlanda — en un racó del camp dona al muntatge un punt de comparació que no es mou.

Si preferiu confiar la nit en comptes d’arbitrar tot això en directe, descriviu el lloc i el tipus d’il·luminació al formulari de prestació: saber que hi haurà caps mòbils i una pantalla de fons canvia els ajustos abans fins i tot d’arribar.