Filmar una jornada d’empresa sense destorbar el programa

Una jornada d’empresa no és un rodatge. És un programa que ha costat car, que reuneix gent vinguda de lluny i que no s’atura perquè una càmera no estigués a punt. La regla és simple i no admet excepció: el programa va davant de la imatge, sempre. Tot l’ofici consisteix a obtenir bones imatges sense demanar mai que es repeteixi res.

L’hora d’abans decideix la jornada

Quan la sala és buida, tot és possible: es proven tres posicions, es connecta, es mesura la llum, es localitza la porta per on sortir sense travessar. Una hora després, res d’això és factible sense molestar quaranta persones. Per això arribo aviat i demano que la sala sigui accessible abans de la recepció — no deu minuts abans, una bona hora.

El que es resol en aquesta hora és molt concret: per on passar el cable sense que hi trepitgin, quin endoll funciona, si el projector deixa un rastre lluminós a l’enquadrament i si la sala té megafonia on connectar-se. La resposta a aquesta última pregunta canvia l’enregistrament més que la tria de la càmera.

Desplaçar-se sense fer-se notar

Una sala asseguda perdona molt poc. Cada desplaçament per un passadís talla l’atenció de tota una filera, i fer-ho tres vegades per ponent et converteix en el tema de la jornada. La regla que m’aplico: moure’s durant els aplaudiments, durant els canvis de diapositiva, mentre un ponent en rellevà un altre — mai durant una frase.

Això suposa renunciar a plans. No es va a buscar el contraplà perfecte enmig d’una intervenció: es fa a la següent, o no es fa. És el compromís honest d’una jornada d’empresa, i val més assumir-lo abans que descobrir-lo després.

Fer-se oblidar depèn també de detalls ximples: sabates que no ressonen en un parquet, una roba semblant a la dels participants en comptes de material penjat en bandolera, una bossa deixada d’una vegada en un racó en lloc d’arrossegada de filera en filera. En una jornada sencera, aquestes tres foteses fan més per la discreció que qualsevol ajust.

Els temps morts no són morts

La plenària dona imatges útils però previsibles: algú parla, una sala escolta. Les imatges que fan la diferència al muntatge final es roden gairebé totes en un altre lloc — a la cua del cafè, mentre es munta un taller, quan dues persones que no s’havien vist mai es presenten. Són també els únics moments en què es pot demanar un gest, perquè ja no s’interromp res.

Un programa dens deixa poques d’aquestes respiracions, i gairebé mai no són escrites al guió. És la primera cosa que pregunto a l’organitzador: a quina hora la gent surt de la sala, i durant quant de temps.

Els participants no han vingut per ser filmats

Un seminari reuneix treballadors que no han triat sortir a la imatge. Tres gestos costen deu minuts i eviten la major part de les dificultats: avisar amb un missatge la vigília, penjar una nota a l’entrada i dir clarament on es publicaran les imatges — en una intranet, en un lloc públic, a les xarxes. No és la mateixa petició en els tres casos, i la gent ho sap molt bé.

• Deixar una zona visible on no es filma, per als qui prefereixen quedar fora de camp.
• Designar una persona de referència al lloc, a qui adreçar les preguntes sense buscar-me.
• Evitar els primers plans de pantalles d’ordinador i documents deixats a les taules.

Si preferiu equipar els vostres equips en comptes de fer venir algú, llogar material per a un esdeveniment d’empresa respon al mateix per l’altre cantó, i el cas de la gala cobreix les vetllades.

Per a una jornada al vostre lloc, descriviu el programa i l’ús previst al formulari de prestació. I si el tema són els vostres locals més que un esdeveniment, filmar un comerç en mig dia mostra el format curt.