Una inauguració, unes portes obertes

Una inauguració o unes portes obertes no s’assemblen ni a un casament ni a un seminari. És un format curt, sovint tres hores, en un lloc que s’omple de cop i es buida igual de ràpid. No hi ha guió detallat, no hi ha escenari i rarament algú que us digui on posar-vos. En canvi hi ha una restricció que els altres dos formats no tenen: bona part del que cal filmar ha de ser filmat abans que arribi ningú.

Trenta segons que no es repeteixen

El tall de la cinta dura menys d’un minut, està envoltat de vint persones que fan la mateixa foto amb el mòbil i ningú no el repetirà per a vosaltres. Tres coses el salven: ser al lloc cinc minuts abans, saber cap a on aniran les tisores i haver acceptat que es veuran mòbils a l’enquadrament. Voler un pla net sense mòbils és voler un pla que no existeix.

El flux decideix tota la resta

Un lloc obert al públic no s’omple de manera regular. Hi ha una onada a l’obertura, un buit, després una segona onada al mig, i al final tothom se’n va de cop. Les imatges d’afluència es prenen durant les onades, les de detall durant el buit — i cal haver decidit abans quines es volen, perquè el buit no dura.

Aquest ritme té una conseqüència directa al muntatge: un film d’inauguració mostra gairebé sempre un lloc més ple del que ho ha estat de mitjana, simplement perquè s’ha filmat als pics. No és deshonest, és el que fa tothom — només cal saber-ho quan es mira el resultat i un es pregunta per què no recorda tanta gent.

Una inauguració i unes portes obertes s’assemblen, però no en aquest punt. La inauguració té un centre — la cinta, els discursos, les poques persones que s’ha vingut a veure. Les portes obertes no en tenen: no hi passa res de particular, tret que la gent circula i mira. Filmar la segona com la primera dona un film on s’espera un esdeveniment que no arriba mai.

El lloc abans del públic

És la particularitat d’aquest format: el lloc que s’inaugura és, gairebé sempre, el veritable subjecte del film. I ja no es veurà quan hi hagi dues-centes persones a dins. Els plans de l’edifici nou, del taller endreçat, de la sala a punt i buida es roden doncs abans — mitja hora n’hi ha prou, però no es recupera.

És també l’únic moment en què es pot rodar amb algú: el directiu davant la seva màquina nova, l’artesà al seu taller, l’equip alineat. Un cop entrat el públic, aquests plans esdevenen impossibles sense immobilitzar gent que té altres coses a fer.

A fora, la llum no es regula

Moltes inauguracions es fan a fora, a primera hora de la tarda, és a dir en el pitjor moment del dia: sol alt, ombres dures sota els ulls, contrastos que el sensor no aguanta. No es canvia l’hora, però sí l’orientació: col·locar el grup de manera que el sol vingui de costat en comptes de d’esquena o en l’eix canvia completament el resultat, i és una frase per dir a l’organitzador abans que alineï tothom.

El vent, en canvi, no es negocia gens: ataca el so abans que la imatge. Una escuma antivent al micròfon es posa en tres segons i salva tots els discursos d’exterior. Per a aquesta mena d’esdeveniment sovint es demana un pla aeri: la seva viabilitat es verifica lloc per lloc, abans de prometre-la a ningú.

Tres hores, cinc seqüències

Desglossada per endavant, un matí d’inauguració s’ordena en cinc blocs molt desiguals. Escriure’ls evita el defecte més comú del format: passar tres quarts del temps a la part oficial, que dura un quart d’hora, i marxar sense una imatge dels visitants.

Seqüència	Durada típica	Què s’hi pren
Abans de l’obertura	Mitja hora	El lloc buit, els detalls, una presa amb els amfitrions
La cinta i els discursos	Un quart d’hora	Un enquadrament que no es mou, i el so
La primera onada	Tres quarts d’hora	L’afluència, les cares, les mans
El buit	Mitja hora	Les demostracions, les converses, els plans que falten
El final	Un quart d’hora	El lloc que es buida, i el que hi queda

Què demano a l’organitzador

• L’hora exacta de la cinta i el nom dels qui la tallaran.
• Mitja hora d’accés al lloc abans de l’obertura, per filmar els espais buits.
• El que és nou i cal mostrar sí o sí: una màquina, una sala, un rètol.
• Qui parla, i si els discursos són sonoritzats o fets a viva veu.

Aquestes quatre línies caben en un missatge i decideixen gairebé tot el rodatge. La resta — quants objectius, la durada del film, les fotos — es resol després, un cop se sap què passarà. La guia del material per a un esdeveniment cobreix l’equipament si filmeu vosaltres mateixos, i les cites lioneses donen formats veïns per entrenar-se.

Si obriu un local, un taller o una botiga i voleu guardar-ne una altra cosa que fotos de mòbil, descriviu la data i el desenvolupament al formulari de prestació. I per al lloc mateix, filmat amb calma un altre dia, mig dia sovint n’hi ha prou.