Un vídeo llarg i tres de curts, el mateix rodatge

«També ens fareu dos o tres formats curts per a les xarxes?» La petició és raonable, és freqüent i arriba gairebé sempre després del rodatge. És l’únic moment en què costa atendre-la.

La idea que hi ha al darrere sembla evident: com que el vídeo llarg existeix, n’hi hauria prou de retallar-ne tres trossos. És precisament aquesta evidència la que falla, i val més dir-ho clarament que descobrir-ho en el lliurament.

Un format curt no és un fragment

Un vídeo llarg té temps per instal·lar-se. Comença amb un pla que situa el lloc, deixa arribar la gent, fa créixer alguna cosa. Els seus millors segons solen ser al mig, i només tenen força perquè els dos minuts anteriors els han preparat.

Un format curt no té aquest crèdit. Comença amb el seu millor pla, o ningú no el mira. No té ni introducció ni context: s’ha d’entendre sense res abans. Retallar el mig d’un vídeo llarg dona, doncs, un fragment que comença a mitja frase: tècnicament un vídeo, editorialment res.

La conseqüència és senzilla: els formats curts necessiten plans propis. No un altre rodatge, sinó algunes preses addicionals, fetes al moment adequat, que només serveixen per a ells.

El que cal haver gravat perquè existeixin els curts

• Un pla d’obertura per seqüència. Obert, sostingut, sense moviment: és el primer segon de cada curt, i és el que falta més sovint.
• Insercions. Unes mans, un detall, un objecte, una mirada. Són les pauses que permeten tallar sense sotracs en un muntatge de trenta segons.
• Plans sostinguts de vuit a deu segons. Un pla de tres segons només es munta d’una manera; el mateix pla sostingut deu segons serveix als quatre muntatges, en quatre llocs diferents.
• Almenys una presa enquadrada en vertical. En els moments que no es repeteixen, és l’única manera de tenir un vertical que no sigui un retall.
• So net en el que es diu. Un format curt parlat sense micròfon propi acaba substituït per música, i perd justament el que el feia útil.

Quatre lliuraments, quatre exigències diferents

Les durades següents són ordres de magnitud, no una tarifa: serveixen per mostrar que cada format demana alguna cosa concreta al rodatge.

Lliurament	Durada habitual	El que exigeix durant la gravació
El vídeo complet	De tres a vuit minuts	La continuïtat: arribada, moments forts, final, i el so dels moments en què es parla
El teaser	De trenta a quaranta-cinc segons	Cinc o sis plans molt forts, sostinguts, entre els quals un pla d’obertura
El format vertical	De quinze a trenta segons	Preses enquadrades en vertical, fetes al moment, no retallades després
El pla únic	Deu segons	Un sol pla, perfectament estable, triat i rodat per si mateix

Llegida així, la taula diu una cosa: l’última columna no existeix al muntatge. Existeix durant la gravació, o no existeix.

Una observació sobre l’ordre, que sovint sorprèn: val més muntar primer el curt. Un teaser muntat abans del vídeo complet obliga a triar de seguida els cinc plans que sostenen la jornada, i aquests cinc plans es converteixen després en l’espinada del llarg. Fet a l’inrevés, el teaser hereta les decisions del llarg i sembla un resum, justament l’efecte que es volia evitar.

Per què es decideix abans i no després

Perquè el nombre de muntatges no canvia només la feina a la sala de muntatge: canvia el rodatge. Un operador que sap que ha de lliurar tres curts a més del vídeo no es col·loca al mateix lloc, no sosté els plans tan poca estona i deixa una càmera lliure per a les preses verticals mentre l’altra segueix el desenvolupament.

Hi ha una segona raó, més prosaica: el muntatge es pressuposta segons el temps que demana, i tres muntatges curts no són tres retalls gratuïts del llarg. Cadascun té el seu ritme, la seva música, la seva pròpia tria de plans. Anunciar-los abans és, simplement, el que els fa possibles.

Queda el cas en què la petició arriba igualment després, perquè la vida és així. No està perduda d’entrada: en un rodatge ben cobert sovint hi ha material per a un teaser honest. El que faltarà gairebé sempre són les preses enquadrades en vertical i els plans d’obertura sostinguts, és a dir, justament les dues coses que aquell dia no costaven res i que després ja no es poden fabricar.

En un esdeveniment, això s’uneix a la qüestió del nombre de punts de vista: un sol eix n’hi ha prou per a un vídeo llarg, poques vegades per a quatre muntatges. La nostra guia del material per filmar un esdeveniment detalla el que aporta cada eix.

Dir-ho des de la sol·licitud

La frase útil no és «necessitarem formats per a les xarxes». És: «necessitem el vídeo complet, un teaser i dos verticals». La diferència entre totes dues és una jornada de rodatge organitzada d’una altra manera.

Per al que ve després, la guia de formats per plataforma explica on viurà cada muntatge, i els programes de muntatge gratuïts n’hi ha prou si prefereixes muntar tu mateix les versions curtes.

Si organitzes una festa, un casament o un concert, digues des de la sol·licitud quants muntatges esperes: descriu la teva festa, i la llista de lliuraments se’t confirmarà per escrit amb el pressupost, abans que s’instal·li la primera càmera.