Meteorologia: què s’ajorna i què es roda igualment

Hi ha dues menes de dates. Les que no poden moure’s: un casament se celebra, una inauguració se celebra, una festa se celebra, i la càmera s’espavila amb el cel que li donen. I les que sí que poden moure’s: un immoble per fotografiar, una façana, l’exterior d’una empresa. Per a les segones, la meteorologia no és una limitació patida, és una tria — a condició de fer-la a temps.

Una data que pot moure’s ha de moure’s aviat

La decisió es pren dues vegades: el dia abans a última hora de la tarda, i aquell mateix matí cap a les set. No abans, per una raó simple: una previsió a cinc dies no diu res d’útil sobre una finestra de dues hores. Dóna una tendència, no una decisió. A vint-i-quatre hores, en canvi, l’horari dels ruixats esdevé aprofitable, i és exactament la informació que decideix rodar o moure. Decidir-ho el dia abans al vespre deixa temps per avisar tothom; decidir-ho en arribar fa perdre un desplaçament.

Què impedeix realment la pluja

Menys coses de les que es creu, i no les que es creu. No és l’aigua el que molesta, és el cel: un sostre uniforme aplana una façana, apaga un jardí i converteix les finestres en rectangles grisos. Un dron, per la seva banda, no vola ni sota la pluja ni amb vent sostingut — i fins i tot amb bon temps la viabilitat d’un vol es comprova lloc per lloc, mai en general.

El vent se sent abans de veure’s

En una imatge, trenta quilòmetres per hora gairebé no es veuen. A la banda sonora ho saturen tot: un buf que tapa les veus i que cap muntatge no treu. El vent pesa també en l’estabilitat d’un trípode, en l’autonomia de les bateries —quantes bateries preveure detalla aquest punt— i en la paciència de tothom. És, molt concretament, el paràmetre meteorològic que més mal fa amb la menor visibilitat.

El temps que fa	El que es roda igualment	El que s’ajorna
Cel cobert, sense pluja	Tot l’interior, els detalls, les intervencions	Res, tret del pla general de façana si ha de vendre
Ruixats intermitents	Tot l’interior; els exteriors durant les calmes	Els plans que demanen sol, i el vol
Pluja contínua	Només l’interior, si l’accés és cobert de punta a punta	Tots els exteriors, sense excepció
Vent sostingut	L’interior, i l’exterior si ningú no parla	Qualsevol intervenció parlada a fora, i el vol

Aquesta taula es llegeix en un sol sentit: diu què se salva, mai què se sacrifica de gust. Una jornada del tot plujosa retorna igualment un interior complet, i sovint és la meitat del que s’havia demanat. La pregunta del matí no és, doncs, «es roda o no», sinó «la meitat que queda val el desplaçament?». En un habitatge la resposta és gairebé sempre sí; en una façana sola, gairebé sempre no.

El cel blanc no és una mala notícia

Un cel cobert és un difusor immens: cap ombra dura als rostres, cap contrast ingovernable entre una sala fosca i una finestra enlluernadora, i colors que aguanten d’un pla a l’altre. Els interiors es roden millor aquell dia que sota un sol de migdia, i una visita de pis gairebé sempre hi guanya si es fa amb temps gris. Es perd la façana i el jardí; es guanya tota la resta. És un intercanvi, no una pèrdua.

El fred, la calor i el baf

• El fred no trenca res, escurça. Una bateria anunciada per a trenta minuts n’aguanta vint a quatre graus, i recupera la capacitat en tornar a la calor: no és una avaria, és una previsió per revisar.
• La calor, en canvi, atura. Un cos al sol en ple estiu es talla a mitja presa, i no torna a arrencar més de pressa perquè tinguem pressa. El remei és tonto: ombra, i una segona targeta mentre es refreda.
• El baf és el parany de l’entretemps. Un objectiu que passa d’un cotxe fred a un interior calefactat s’entela deu minuts, i aquests deu minuts cauen sempre en el primer pla del dia. Es treu el material en arribar, es deixa aclimatar i es comença per una altra cosa.

Qui decideix, i què canvia

Jo proposo, vosaltres decidiu. El meu paper és dir què donarà realment la jornada — no prometre sol, ni tampoc anul·lar per precaució. El vostre és saber si la data pot moure’s: un immoble en comercialització poques vegades espera tres setmanes, però sovint espera tres dies. I a Lió un ruixat rarament dura tot el dia: passa més sovint del que es creu que es mou dues hores en lloc de dues setmanes, i que amb això n’hi ha prou. El risc real no és l’ajornament; és una sèrie d’imatges que caldrà refer perquè no s’ha volgut esperar.

Una última observació, vàlida tot l’any: l’aigua i la sal no fan malbé el material de la mateixa manera, i què fa malbé realment la sal val la pena llegir-ho abans d’un rodatge a la vora del mar, igual que filmar la costa per a tot allò que vola damunt el litoral. I si la vostra data és desplaçable perquè es tracta d’un immoble per mostrar, digueu-me la finestra de què disposeu en lloc d’un dia precís: una sol·licitud per a un immoble encaixa molt millor en «la setmana del 12» que en «el dimarts 13».