Un comerç, una habitació d’hotel, una sala de recepcions

Gairebé tot el que s’escriu sobre la visita immersiva parla de pisos en venda. Però molts dels llocs que cal mostrar no es venen: es lloguen per hores, per dies o per nits. Una sala de recepcions, una habitació d’hotel, una botiga, una planta d’oficines. El material és el mateix, el mètode canvia, perquè el visitant no es pregunta «hi viuria» sinó «hi cap el que he de fer».

Una habitació d’hotel és un producte, no un habitatge

Un hotel no ven una habitació, ven una categoria. El que la visita ha d’establir és que l’habitació estàndard s’assembla de debò al que se’n mostra —d’aquí la regla que aplico: es capta l’habitació més corrent de la categoria, no la més bonica. Una visita immersiva de la suite quan es reserva una doble és una promesa que no es complirà, i la diferència es paga en comentaris. La resta és posada en escena hotelera clàssica: llit fet com al servei, cortines obertes, llums de nit encesos, bany sense objectes personals. I sempre una estació al bany: és el primer que el viatger vol veure, i sovint l’únic que hi falta.

Una sala es jutja buida, i això és contraintuïtiu

El primer reflex d’un propietari de sala és ensenyar una vetllada reeixida: taules parades, llums suaus, gent pertot. És una bona imatge, i la dolenta per a una visita immersiva. Qui busca una sala hi vol instal·lar EL SEU esdeveniment, no admirar el d’un altre, i necessita comptar. Quantes taules rodones hi caben, on són els endolls, per on passa el càtering, on és la porta de servei, quina alçada hi ha sobre la pista. Una sala buida respon tot això; una sala decorada respon una sola pregunta, la d’una altra persona. Capto, doncs, la sala nua, i com a molt guardo una estació decorada al final, com a il·lustració i no com la visita.

Un comerç és ple, i aquest és el tema

Exactament el contrari de la sala. Una botiga buida no tranquil·litza, és morta: l’estoc, l’aparador, el rètol encès, és el negoci mateix. Aquí la visita immersiva serveix per a una altra cosa que llogar: fa venir ganes d’empènyer la porta, mostra que s’és accessible, tranquil·litza qui no coneix el barri. Sovint dues estacions basten: una davant l’aparador i una al centre de la superfície de venda. El tema real passa a ser l’afluència. Es filma a l’obertura o al tancament, ningú dins el camp, o bé s’avisa, s’hi posa un cartell i s’assumeix —però això és la secció següent.

Oficines: es mostra una capacitat, no una decoració

Per a una planta, una sala de reunions o un espai compartit, la pregunta del visitant és comptable: quants llocs, quina connectivitat, quin accés, quanta llum natural i a quina hora. Una visita immersiva respon molt bé la primera i molt malament les altres, així que se l’acompanya. Dues o tres anotacions posades dins la visita —la superfície, el nombre de places, la planta— valen més que una estació de més. És el cas en què un vídeo clàssic curt afegit al lliurable és més útil: la 360 mostra el volum, el vídeo mostra el trajecte des de l’ascensor, i ningú no els confon.

Què canvia en la meva manera de treballar

Tres coses, i totes es resolen abans. Els horaris primer: un lloc obert al públic es capta fora de servei, ben d’hora al matí o després del tancament; si no, es filmen clients. Les persones després —treballadors, clients, vianants darrere d’un aparador—: en un comerç cal avisar l’equip, posar un cartell a l’entrada i acordar què es fa amb les cares que hi passen igualment. És més senzill del que sembla, però es decideix abans, no davant la càmera. Les marques, finalment: un rètol, un cartell, una obra a la paret pertanyen a algú, i un local comercial n’és ple. En la majoria de casos no planteja cap problema; en un museu, una galeria o un showroom sota llicència, es comprova.

El punt comú d’aquests quatre llocs és que el seu ús està escrit en algun lloc: una fitxa de reserva, un contracte de lloguer, un fullet comercial. És aquest document el que la visita ha de servir, i no a l’inrevés. Per això, quan em confien un local professional, demano llegir-lo abans d’anar-hi: diu què es promet al client i, per tant, què ha de fer verificable la visita. Una sala anunciada per a cent vint persones assegudes s’ha de veure com una sala de cent vint places; si la imatge no ho mostra, no és la imatge el que cal retocar, sinó el nombre i la ubicació de les estacions.

Per filmar vostè mateix el seu punt de venda, filmar el seu comerç a Lió dóna el mètode curt, i càmera 360 o càmera d’acció ajuda a triar l’eina segons el que l’espectador hagi de poder fer. Del costat empresa, el material audiovisual per a un esdeveniment d’empresa cobreix la captació d’esdeveniments. I si vol que hi anem nosaltres, descrigui el lloc, els seus horaris i el que el visitant ha de poder comptar en una sol·licitud de prestació per a un local professional.